L’arqueologia com a lloc comú
- per Tomàs Vibot
A cops d’enuigs, enrabiades i episodis desagradables hem arribat a pensar que quan el patrimoni arqueològic era una cosa desconeguda es trobava molt més protegit que no ara. I és clar que avui la cosa s’embruta -i mai millor dit- durant aquesta postmodernitat que ens ha tocat viure, quan els monuments es troben indicats, permanentment oberts i amb l’únic acompanyant d’un cartell fet per l’Ajuntament en qüestió o bé per una entitat supramunicipal. La gent, o millor dit, una part important de la massa humana, segueix durant les vacances escrupolosos programes, entre els quals cal visitar a tal hora aquest lloc i a tal altra aquell d’allà deçà. És a dir, trasllada l’horari laboral a l’oci, tot a cop de rellotge i sempre ben espaiat entre les tres deglucions reglamentàries. Passa el portell, camina poc, toca, inspecciona per damunt i deixa anar el flaix de la càmera. I si això fos tot, no ens hauríem motivat a posat aqueixes línies, perquè l’experiència general ens indica que a voltes hi ha qualque apèndix més.
Els exemples canten. Començarem evidentment per Menorca, l’illa més important des del punt de vista arqueològic del nostre arxipèlag i també la més agredida. A ponent de la urbanització de cala Morell se situa la magnífica necròpoli, accessible des dels mateixos vials i amb un aparcament propi. Al centre d’unes timbes de roca s’obren diverses cavitats artificials, accessibles per ses respectives escales de pedra, a excepció de la darrera, per a la qual cal fer un jutipiri semblant a l’escalada. Un cop aquí dalt, innocents de nosaltres que cercam un patrimoni pur i revelador, sempre ens assaltaran més de mitja dotzena de mocadors de paper, tots usats, vora els corresponents bassiots. I això no és un fet aïllat, sinó que també es troben amb freqüència a cales Coves, dins l’enigmàtica naveta dels Tudons i evidentment dins els talaiots mallorquins. No sabem si això es produeix pel fet de ser un simple recer o per un insondable mecanisme mental que sols Jung o Freud serien capaços de desxifrar…
Som conscients que afegir una icona al cartell del jaciment que representi que la micció no és permesa seria poc decorós. Com que el cos i especialment la ment que el governa no té aturall, l’altra solució és per ventura la pitiüsa: tancar el jaciment de barreres de tres metres amb la qual cosa s’evita la implacable incontinència.