L’emissari de l’infern, sense seu
- per Tomàs Vibot
Des de fa anys venc manifestant la meva perplexitat pel fet de no tenir encara un espai específic i digne per a la divulgació de la figura llegendària del Comte Mal. Per a qui no ho sàpiga (seria estrany que qui trescàs per aquest blog no en sabés ja cosa), aquest fou un personatge històric -Ramon Burgues Safortesa, segon comte de Santa Maria de Formiguera-, que visqué al llarg del segle XVII a Mallorca. La biografia atabacada, tipa de convulsions i violències, i tota una sèrie d’ingredients incorporats durant el Romanticisme i la Renaixença literaris (s. XIX) feren que tothom s’oblidàs de la persona de carn i ossos i es consolidàs la llegenda. Aquell comte que bregà amb els margalidans, que no pogué perpetuar sa nissaga però que tingué una carrera nobiliària de primera línia, es convertí en l’antiheroi, en la mà dreta del mal, executor de donzelles i innocents, tant per Palma com per la possessió de Galatzó. I concretament va ser en aquesta possessió on es reuniren els més esgarrifosos episodis de la seva cavalcada nocturna, envoltada de flames i sofres per les carenes i comes de la finca. Va ser aquí on la memòria col·lectiva el portà a ocupar un dels primers altars de l’avern.
El pare literari i llegendari del nostre Comte Mal, el comte Arnau de Mataplana (s. XIV), té un magnífic museu dedicat a Sant Joan de les Abadesses (ripollès) i anualment s’hi fan actes i representacions teatrals al voltant d’aital infernal figura. Unes festes de pinyol vermell. I els mallorquins, què en tenim? La resposta és fàcil: ara per ara, res. I això que a priori ho tenim millor que els cosins catalans, ja que la seu del museu/centre d’interpretació ha de ser a les cases públiques de Galatzó, dins les quals a dia d’avui només hi habita l’aire (i l’ànima del maleït comte, segons els crèduls). L’espai tendria l’atrezzo adient, presidit pel Puig de Galatzó, pels comellars pregons per on baixava muntat a cavall i l’ambient de desolació pròpia del migjorn de la serra de Tramunta. Un amfiteatre paorós al qual només cal incorporar-hi el personatge. Em deman quines meravelles haguessin fet els ripollesos amb aquest poderós escenari!
Tenim la biografia, tenim la llegenda, tenim l’espai… i a hores d’ara els que comanden no tenen assumit el descomunal potencial d’aquest material (cosa que molts dels mortals d’aquesta terra ja sí). Com sempre, són molts els que continuen seduïts pels mites forans i donen l’esquena als propis, encara que aquests posseeixen amb escreix tots els elements per competir amb qualsevol dels protagonistes del dark side de les cultures universals. Què poc bastaria per dignificar el nostre cabal cultural, la nostra idiosincràsia com a poble i donar l’impuls que es mereix aquest seductor emissari de l’infern!